|
(Confesions d'un llimoner suïcida)
(… ni limón, ni limonero…)
Passa de vegades. De fet passa gairebé sempre. Els humans tenen la punyetera mania de posar arbres i plantes allà on no toca. I després reputegen perque no els hi viuen. A mi em va passar el mateix.
Us preguntareu… què fa un llimoner a la muntanya?
Passar fred, com un cabró.
No, de debò. Aquí l'hivern gela. I no para de ploure, que se'm podreixen les arrels. I fa boira, que no em toca el sol fins al migdia. Tot just quan començo a agafar la caloreta, se m'amaga al darrera de qualsevol turó. Tan malament ho passo que a l'arribada de l'estiu estic tan moix que m'han de pelar tot. Em quedo amb dues branques i tres fulletes miserables. Aleshores he de sentir tot allò de "quina llàstima que fa", "amb la de calers que ens va costar", "amb aquest, més que fer suc, farem llenya" o "malparit de jardiner, com ens va enganyar amb aquesta fustota", com si el jardiner tingués la culpa dels espatarrants coneixements de botànica dels amos! Si haguessin plantat un pi, un pollancre o un garrofer tampoc tindrien llimones, però, coi, tindrien un arbre!
No em consola gens veure com pateix al meu costat una figuera, que més que un arbre sembla un disseny postmodern de farola. Si hi poséssim a l'altre costat un taronger o una morera faríem una reproducció perfecta de la crucifixió: Crist i els dos lladres.
L'hivern passat em vaig voler morir. Hi vaig posar empeny, però sóc refotudament resistent, ves per on!. Ara diuen que em volen fer passar el proper hivern tapat amb un plàstic, com si fos un llibre de l'escola. Per si no en tenia prou, ara no volen ni que respiri.
Ja us ho he dit abans; coses dels humans. Tan bé que viuria jo a la plana valenciana!
Si fos per mi, si això de donar fruits no fos un acte involuntari, no veien una llimona a les meves branques ni de conya! Millor encara, enlloc de llimones donaria prunes, a veure si cagaven una miqueta.
Llimoner
versión castellano |
